Joan Peiró va ser obrer del vidre, cooperativista i anarcosindicalista. Nascut a Hostafrancs el 18 de febrer de 1887, Peiró acabaria esdevenint una de les principals figures del moviment obrer, arribant a ser secretari general de la CNT en els anys 20 i ministre d’Indústria durant la Guerra Civil.

Peiró va iniciar la seva activitat militant a Badalona l’any 1906. L’any 1915 Peiró ja era un dels organitzadors i responsables de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers. També va ser redactor i director de la publicació El Vidrio i un dels fundadors de la federació local de societats obreres i del seu òrgan de premsa La Colmena Obrera. La forta repressió desencadenada sobre la CNT i el fet que Peiró tenia ja una llarga experiència organitzativa el van projectar fins als quadres, clandestins, de la CNT, després de la seva intervenció al congrés de la CNT a Madrid del desembre del 1919. 

L’any 1920 va ser detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. Ja en llibertat, al febrer del 1922, es va fer càrrec de la secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització, confirmant el contingut anarcosindicalista en contra de les tendències pro bolxevics. Peirò rebutjà l’adhesió a la Tercera Internacional, proclamà la reconstrucció de l’AIT i va ser defensor del paper polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després va deixar el càrrec i, establert a Mataró, va tornar a la feina de vidrier, participant l’any 1925 a la constitució de la Cooperativa del Vidre.

Peiró també va destacar pel seu posicionament col·lectivista i sindicalista, oposant-se als grups d’acció i a la violència revolucionària. Va preferir sempre la vaga indefinida com a instrument per a la consecució dels objectius llibertaris, abans que l’acció armada. L’any 1928, en clandestinitat, es va fer càrrec de nou de la secretaria del comité nacional. 

Partidari de l’entesa amb els republicans catalanistes per a la preparació d’un moviment revolucionari contra la Dictadura, va defensar la firma del Manifest d’Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Més tard fou director de Solidaridad Obrera i un dels signants del Manifest dels Trenta que qüestionava tant l’immobilisme del govern republicà com l’acció dels sectors més radicals de l’anarcosindicalisme.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró. Peiró va defensar l’ordre revolucionari i va denunciar la violència individual arribant a salvar a moltes persones de dretes. El novembre de 1936, en nom de la CNT, va entrar al govern de Largo Caballero com a ministre d’indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec de la direcció del diari Catalunya, i el 1938 fou comissari general d’energia elèctrica. 

Exiliat el 1939, va participar a França en la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols quin que l’any 1940 va ser detingut per la Gestapo i lliurat a les autoritats militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat a Paterna el 24 de juliol de 1942. 

 

Per saber-ne més:

• MARTINEZ DE SAS, Maria Teresa. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. Edicions de la Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000