Viure sota les bombes

L’inici de la guerra va ser un enorme trasbals en la vida quotidiana, en un sol dia tot es va transformar. A Catalunya tant l’exèrcit com l’església es van desintegrar; les fàbriques van canviar de mans i les institucions van veure com sorgia un contrapoder obrer que creava nous organismes que assumien el control als barris, pobles i ciutats. Però el cop feixista no s’havia aturat a tot l’estat, així doncs ben aviat les diverses organitzacions polítiques, sindicals i fins i tot culturals i esportives, van organitzar milícies que van marxar cap a l’Aragó.

Però amb el pas de les setmanes l’eufòria revolucionaria inicial es va anar transformant en frustració i les diferències entre els partits antifeixistes es van anar fent cada cop més profundes. A l’agost del 36 la República havia intentat recuperar Mallorca, que havia caigut en mans dels feixistes, però l’operació va fracasar i l’illa va esdevenir un punt estratègic des del que l’aviació italiana es dedicaria a atacar la costa catalana.

El primer bombardeig mortal que va viure Barcelona però no es va fer des d’un avió, es va fer des d’un vaixell. El 13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio di Savoia va disparar sobre la ciutat causant 18 morts entre la població civil. Aquest atac va tindre un enorme impacte, Barcelona ja no era una ciutat segura i calia protegir a la seva població. Amb aquest nou risc va arrencar un pla de defensa activa i es van situar antiaeris, metralladores i reflectors a punts elevats de la ciutat, però mancava armament i a més els canons del litoral no tenien angle suficient per atacar als avions feixistes. A més la vigilancia de la costa era difícil ja que encara no s’havien desenvolupat els radars.

Per protegir la població també calia la defensa passiva, és a dir construir refugis antiaeris. Es partia d’un desconeixement absolut ja que l’ús de l’aviació a la guerra no feia molts que estava generalitzada. L’ajuntament havia creat un Servei de Defensa Passiva Antiaèria per explicar a la població com actuar davant dels bombardejos publicant opuscles i fent conferències, xerrades, emissions radiofòniques i cartells. Els vigilants i serenos, les cases de socors i farmàcies van constituir una xarxa d’agents actius en cas de perill, i es van activar les sirenes. Els túnels del metro també van ser habilitats per resguardar a la població i l’ajuntament va construir els primers refugis. 

Però les institucions no donaven a l’abast i la defensa de la ciutadania va quedar en mans dels propis ciutadans. Arreu de la ciutat veïns i veïnes es van organitzar per construir uns 1.500 refugis antiaeris, uns 120 dels quals a Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Per tal d’evitar el caos l’organització dels refugis era molt gran. Cada refugi tenia una comissió on hi figuraven diferents càrrecs. 

El responsable de vigilància i ordre, que era l’encarregat de guardar les claus, de mantenir l’ordre interior i exterior del refugi i d’anunciar la fi de l’alarma; el responsable d’higiene s’encarregava de la neteja, i especialment de les comunes i de l’aigua; el responsable sanitari tenia cura de la farmaciola; el responsable de construcció i salvament s’encarregava de la brigada de salvament en cas que fos necessària a causa d’un enrunanament i el responsable d’economia s’encarregava de les recaptacions, de controlar la caixa i de l’administració.

A qualsevol hora del dia, o de la nit, la normalitat es veia interrumpida quan començaven a sonar les sirenes antiaeries i s’escoltava el missatge que repetia “Atenció, barcelonins, hi ha perill de bombardeig. Aneu amb calma i serenitat als vostres refugis, que la Generalitat vetlla per vosaltres”. Llavors molts veïns i veïnes corrien a protegir-se als refugis, on esperaven fins que s’anunciava el final de l’atac. Barcelona seria atacada de forma sistemàtica al llarg del conflicte. Uns bombardejos que van deixar un mínim de 2400 víctimes mortals i més de 1.800 edificis afectats. Uns bombardejos que serien devastadors entre el 16 i el 18 de març de 1938.

A mesura que la guerra es va anar allargant i que les tropes feixistes ocupaven més territoris la ciutat de Barcelona cada cop va anar rebent a més persones refugiades que, provinents d’altres racons de l’estat, fugien de la guerra. L’any 1937 els serveis estadístics de la Generalitat van calcular que catalunya havia acollit a mig milió de refugiats, una xifra enorme si pensem que la població de Catalunya era de 3 milions d’habitants. 

Al llarg del conflicte la ciutat també va començar a patir l’escassetat d’aliments i l’inici del racionament de determinats productes. La fam i les cues a les portes de les botigues, així com el mercat negre van esdevenir part de la quotidianeitat. La fam va fer que, poques hores abans de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939, els veïns i veïnes de la Bordeta i Sants assaltessin els magatzems de proveïments de l’exèrcit republicà que amb la fugida havien deixat abandonat. Molts d’altres veïns van prendre el camí de l’exili iniciant un llarg camí cap a la frontera francesa.