Treballar a un vapor

El cotó, un producte d’origen asiàtic, va arribar a Europa a la fi de l’edat mitjana. A finals del segle XVI el seu conreu s’havia estès per les regions càlides d’Àsia i Amèrica. A l’Índia es conreava i es manufacturava fins que el colonialisme anglès va forçar a comprar-lo en brut i a manufacturar-lo a la metrópolis. Serà així com es generalitzaran a Europa les indianes, un teixit de cotó estampat d’inspiració india, que es faran molt populars al segle XVIII.

Quan l’ús del cotó es va estendre per Europa es va produir un canvi en la manera de vestir, ja que el preu dels teixits es va abaratir i es va fer accessible a classes més populars. La producció d’indianes va arrencar a Barcelona l’any 1738 i en pocs anys es va estendre per la ciutat. En aquests anys va començar una cursa en la millora tècnica de les màquines que servien per filar i per teixir. Amb el desenvolupament de la màquina de vapor les millores esdevindrien una autèntica revolució.

La producció dels teixits de cotó es pot dividir en tres grans fases: la filatura, el tissatge i els acabats. La filatura és la primera part del procés, quan es fa el fil. Les fibres de cotó arriben en forma de bales premsades. Aquestes s’obren, es baten i es barregen en unes màquines anomenades batidores. A continuació les fibres es pentinen amb les cardes, s’estiren i es dipositen paral·lelament formant les metxes, que es filen amb les metxeres. Els fils s’estiraven i es torçaven de forma intermitent fins que van aparèixer les filadores continues, que van permetre fer totes dues coses a la vegada.

El tissatge és el segon procés, quan els fils s’entrellacen per fer-ne teixits. Per això cal el teler, on un seguit de fils paral·lels, anomenats ordit, es travessen perpendicularment per uns altres fils anomenats trama. La forma en que es combinen ordit i trama generen els diferents tipus de teixits. Els acabats inclouen els múltiples processos finals. Els teixits es netegen de les impureses, dels trossos de fil o del greix que sovint s’afegeix a les fibres per facilitar-ne el seu treball; es tinten, s’estampen i finalment es fa l’aprest, que són els tractaments que en milloren la consistència.

Però la maquinització també va comportar unes pitjors condicions de treball a les fàbriques. Els obrers es van veure lligats les màquines, ja que mentre aquestes funcionaven no podien abandonar els seus lloc de treball. Per aprofitar l’energia de les màquines de vapor les fàbriques no tancaven, de forma que les jornades de treball s’organitzaven en 2 torns, arribant a les 12 hores. Amb les millores també feien falta menys treballadors, de manera que un sol operari podia controlar unes quantes màquines. Així es va començar a contractar a dones i infants per fer aquestes tasques, arribant a ser majoritari el treball femení tant en la filatura com en el tissatge. A les dones i als infants, que sovint treballaven a preu fet i de vegades sense més contracte que acords verbals, se’ls pagava menys.