La col·lectivització

Les fàbriques canvien de mans dels obrers

A les fàbriques la revolució social també va tenir conseqüències. Molts propietaris i gerents havien fugit abandonant les empreses, però calia seguir la producció. Entre els antifeixistes hi havia models diferents d’organització econòmica i social. Mentre els comunistes defensaven la nacionalització i el control estatal de les empreses els anarquistes defensaven la col·lectivitació. Les empreses eren considerades públiques però la gestió quedava en mans dels treballadors. A Catalunya l’anarquisme, que reclamava que els mitjans de producció estiguessin en mans dels treballadors, era  majoritari. Així doncs les fàbriques i molts serveis, com l’agua, l’electricitat, el gas o el transport van ser col·lectivitzats. 

Com les empreses col·lectivitzades eren considerades públiques la competència entre els negocis del mateix sector no tenia sentit, així doncs es van crear agrupaments que aplegaven, entre d’altres, barbers, flequers, fusters, òptics o treballadors de les foneries, de la construcció o dels espectacles públics. Prop del 70% de les fàbriques barcelonines van ser col·lectivitzades, entre les quals algunes de Sants, Hostafrancs i la Bordeta com l’Espanya Industrial, Serra i Balet o Can Batlló. Amb gran part de la industria ja en mans obreres el 24 d’octubre es va publicar el Decret de col·lectivització de les empreses industrials i comercials. 

Pel decret es confirmava la col·lectivització de totes aquelles empreses amb més de 100 treballadors, així com les que havien estat abandonades pels seus amos o aquelles amb propietaris considerats facciosos. Les empreses que tenien entre 50 i 100 obrers eren col·lectivitzades només si tres quartes parts dels seus treballadors ho acordaven. Finalment, aquelles de menys de 50 treballadors restaven sota el control del seu propietari, tot i que sota fiscalització d’un consell obrer. 

La Conselleria d’Economia també es va reservar el dret de col·lectivitzar, estratègicament, aquelles altres empreses que consideres. A l’agost de 1937 la Generalitat es va assegurar el control de moltes empreses químiques i metal·lúrgiques, creant la Comissió d’Indústries de Guerra. L’empresa d’aprestos químics Hermanos Cascante, que era situada al carrer de Parcerisa, a tocar de Can Batlló, seria reconvertida en la fàbrica d’armament F2, que va produir natamita, un explosiu quasi tant potent com la dinamita però més fàcil d’obtenir.

La caiguda de Catalunya va posar fi a les col·lectivitzacions i els antics propietaris van recuperar el control de les fàbriques. Tot i que és molt complicat fer comparatives que permetin valorar el model en termes de producció, ja que l’economia catalana es trobava centrada en el manteniment de la guerra i patint les mancances que aquesta ocasionava són molts els casos en què es va incrementar la producció i fins i tot millorar el funcionament de les fàbriques.